Feia dies que teníem ganes d’apuntar-nos a una sortida d’amb els GMG (Grandvalira Mountain Guides). Des que ens ho van proposar des de l’Escola de Pas-Grau teníem la intriga que era realment sortir amb ells, ja que per costum sempre organitzem les sortides per compte propi. No obstant això, teníem moltíssimes ganes de provar realment l’experiència d’anar acompanyats d’aquests professionals de la muntanya. Era dilluns i ens trobem a Grau Roig per repassar el briefing de la jornada. Primer de tot repassar bé els equips. Joan Marc Xarpell, el guia que ens va ser assignat, ens va ensenyar quins eren tots els gadgets que porta per costum en la seva motxilla. A part de l’habitual, pala, sonda, guants de recanvi, màscara, una completa farmaciola, grampons, beguda, una mica de menjar com a fruits secs, barretes i chocolata… ens va treure també una corda de rando de 30m, cordino i un parell de mosquetons… així que l’aventura estava garantida! Les previsions del temps no eren massa favorables per aventurar-nos a fer una travessia llarga. El pla era sortir des del Port d’Envalira, pujar al Pic Maià i d’aquí anar per les crestes fins a albirar el Siscaró i descendir fins a la mateixa Vall de Incles. Una ruta llarga amb el risc de trobar-nos massa cornises inestables, amb la qual cosa decidim descartar. El pla B, i veient com s’anava tancant el dia, passava per dirigir-nos cap a un dels circuits marcats per l’estació d’esquí de Grandvalira. En concret l’itinerari de muntanya que puja pel Circ d’Envalira, vorejant el bosc de Montmalús i que ens dirigeix cap a la La Portella de Joan Antoni. Per aquí s’envolta el Bony d’Envalira direcció al Pic d’Engaït podent descendir cap a la Collada dels Isards i aparèixer al Pas de la Casa. Una ruta increible i molt apetitosa.
Arrenquem des de la mateixa escola per dirigir-nos a l’itinerari. Ja sobre el plànol, Joan Marc ens va començar a donar consells sobre coses tan bàsiques com la gambada sobre els esquís. Sembla que no però la ximpleria d’anar estalviant esforços innecessaris van sumant perquè puguem regular i economitzar els nostres esforços perquè després d’unes hores de travessia el nostre cos no es ressenti. Moltes vegades sortim a per totes, sense reparar en aquests petits detalls que frustren les nostres expectatives i que posin en dubte la nostra forma física. La posició del nostre cos, la dels nostres braços, com utilitzar correctament els pals i que forma lliscar els nostres esquís i el ritme són bàsics per tenir una travessia perfecte. Una vegada en el bosc comencem l’ascensió cap a la Portella de Joan Antoni i el dia no millorava. Estàvem en una pala amb pendent moderat i era el lloc perfecte per practicar diferents tipus de conversions. Aquí la tècnica juga un paper fonamental i només depèn de la pràctica perquè anem llimant imperfeccions. La conversió que més ens va sorprendre va ser la que ens salva de situacions en les quals et trobes un obstacle enfront com una roca, paret, o arbre que t’impedeix seguir la teva marxa habitual. És tan senzill com desfer la conversió tradicional però al revés i per sota. Tot un truc molt efectiu! Aquest simple consell ens va dibuixar un gran somriure i apuntava al fet que anàvem a aprendre moltes coses en aquest dia. Estàvem ja en pendent considerable i semblava que Joan Marc anava a treure més trucs de la cistella. Aquesta vegada tocava el torn a calcular els graus del pendent amb els nostres pals amb el mètode suís, tan senzill com això! Seguidament vam fer un test de cohesió de la neu fent una doble traça amb el pas dels nostres esquís estrenyent fortament per veure si la neu es lliscava i estar segurs que no hi havia lliscament per placa. Amb tot això t’adones que una simple sortida, per molt bàsica que sigui, ha d’anar acompanyada per petits tests que podem fer sobre la marxa, comprovant a tot moment l’estat de la neu, observant els canvis de relleu i aparença de la muntanya, repassant prèviament els parts que faciliten els instituts de meteorologia per saber amb el que ens trobarem. D’aquesta forma podrem saber que pendents estan més exposades, si la temperatura nocturna ha estat suficientment baixa per gelar estabilitzant el mantell i altres compromisos necessaris escollir el millor itinerari i per tenir una sortida segura… Tot això, si encara no ho tens clar i no ets un expert en el tema t’ho soluciona un professional de la muntanya com són els guies de muntanya! així que estàvem en millors mans que mai.
El temps no donava treva, era massa perillós seguir el nostre ascens sense saber el que ens anàvem a trobar a dalt a la serra, així que decidim emprar el temps en alguna cosa molt més constructiva. Vam descendir cap al bosc per buscar una lloma entre els arbres per efectuar unes pràctiques d’anclatge amb la corda que Joan Marc ens va ensenyar a l’escola. La idea era de simular un rescat d’un company quan ha caigut d’una cornisa i rescatar-lo efectuant un anclatge sense utilitzar ni arbres ni roques, si no que simplement la neu que ens envoltava. El primer tipus d’anclatge que havíem de fer era usant els nostres propis esquís. Armats de les nostres pales vam fer un canal profund i horitzontal al llavi de la cornisa, on enterraríem el parell d’esquís, deixant un canal més estret i perpendicular a l’anterior per on passaríem la corda doble amb el mosquetó i el cordino anclat als esquís. D’aquesta forma improvisem un tipus d’anclatge segur per descendir o rapelar fins a aconseguir rescatar a la víctima. En aquesta maniobra no està prevista la recuperació del material a priori ja que queda en segon terme. Una vegada assegurada la posició i el rescat es pot accedir al material en una segona acció. El segon tipus d’anclatge, molt espectacular, ens permet recuperar tots els equips utilitzats en l’operació. Molt pràctic per salvar situacions compromeses quan no tenim ni arbres ni roques al nostre al voltant i ens trobem amb un descens complicat que hem de salvar rapelan. Joan Marc va dibuixar a la part alta de la lloma un traç en forma de gota invertida, d’un parell de metres de diàmetre. Havíem de fer aquesta vegada un canal seguint aquest traçat per envoltar-la amb la corda i ajuntar-la en la seva part inferior per ancorar mosquetons. Perquè us feu a la idea seria com fabricar un “noray” (on s’ancoren els vaixells en els ports amb un cap) però de neu i de dimensions generoses. Per evitar que la corda segui el bolet o gota de neu, col·locarem una jaqueta protegint la corda, i així fem que no frec amb la neu. Per recuperar-la, simplement fem un nus en una de les mànigues i quan tirem de la corda vindrà amb ella mateixa. Tot això va ser acompanyat d’una classe magistral de nusos, tant estàtics com a dinàmics i per fabricar-nos un arnés al voltant del nostre cos.
Després d’aquestes pràctiques quedem tan satisfets del que havíem après que ja teníem ganes de més. Val la pena de tant en tant passar per aquestes experiències al costat d’aquests personatges, que et transmeten tanta seguretat i et fan prendre consciència que a qualsevol moment et pots trobar en situacions similars. Així que no només són per fer una ruta i conèixer nous itineraris si no que són 100% recomanables perquè t’ensenyin coses tan útils com les quals practiquem aquest dia. Des dels primers passos bàsics fins als millors trucs per a experts. Nosaltres segur que repetirem! Des d’aquí donem les gràcies a l’Escola d’Esquí i Surf de neu Pas-Grau de Grandvalira i especialment a Cristina Serra i Joan Marc Xarpell per donar-nos l’oportunitat de conèixer més a fons la labor dels GMG de Grandvalira. +info: http://www.escolapasgrau.com